La bona sintonia de Guàrdia amb l’equip directiu de l’Acadèmia de medicina, on ocupava el càrrec de bibliotecari adjunt, contrastava amb el nombre creixent d’ofesos i d’enemics que s’havia guanyat a través de la seva activitat periodística. Els articles que publicava, especialment a la Gazette médicale i a Le Temps, destacaven pel to crític i per la voluntat de denunciar allò que considerava abusos o injustícies. Aquest exercici de crítica sovint anava acompanyat de referències explícites a persones concretes, una manera de fer que difícilment podia agradar a aquells que ocupaven posicions de poder o gaudien d’un prestigi que, segons el metge menorquí, no mereixien.
Entre el col·lectius que se sentiren atacats hi havia els defensors de la pràctica de les viviseccions animals. La qüestió s’havia discutit a l’Acadèmia durant l’estiu de 1863 i Guàrdia n’havia informat en diversos articles en què expressava una oposició ferma a aquella pràctica. Entre els al·ludits figuraven Pierre Rayer, degà de la Facultat de medicina de París; Claude Bernard, principal impulsor de la medicina experimental; diversos membres de la Société de biologie; els veterinaris de l’escola d’Alfort, i el metge Maxime Vernois. Aquest darrer arribà a demanar al Consell d’Administració que sancionés Guàrdia, tot i que la petició no prosperà.
Les cròniques que la Gazette va dedicar al cicle de conferències organitzat per la Facultat de medicina entre l’abril i el juliol de 1865 tampoc no van ser ben rebudes pels professors que hi participaren. Dos anys més tard, el 1867, Guàrdia protagonitzà una nova polèmica, aquesta vegada amb Armand Husson, influent director general de l’Assistance publique de Paris. El menorquí l’acusava de no haver facilitat la consulta de determinades dades estadístiques per a un estudi de la ciutat de París que s’acabava de publicar. Aquest conflicte desembocà en una autèntica crisi interna dins l’Acadèmia, que es resolgué amb una severa amonestació per part del Consell.
Les tensions no es van aturar aquí. L’any 1868 es va enfrontar amb els editors Baillière, responsables de la publicació de les obres de la institució. Poc després, a començaments de 1869, les seves reiterades crítiques a la presència excessiva del professorat universitari dins l’Acadèmia van portar Jules Gavarret, professor de física mèdica, a impulsar una campanya destinada a expulsar-lo de la corporació.
“Guàrdia sempre va interpretar la seva destitució com el resultat d’una llarga acumulació d’enemistats. Al seu entendre, un sector influent dels acadèmics no li havia perdonat les crítiques formulades al llarg dels anys”
Aquells enfrontaments amb el bibliotecari adjunt solien acabar amb la intervenció del Consell de l’Acadèmia, els membres del qual es limitaven a recomanar-li prudència i moderació en els seus escrits. Guàrdia, però, convençut que actuava emparat per la llibertat d’opinió i d’expressió, ignorava sistemàticament aquells advertiments. Finalment, els esdeveniments es precipitaren. Els dies 13 i 20 de febrer de 1869 la Gazette médicale va publicar, en dues entregues, un article titulat «Les associés libres de l’Académie de Médecine». En la primera part, l’autor reivindicava la legitimitat del periodisme crític a l’hora d’analitzar la vida de l’Acadèmia i identificava, amb noms i cognoms, els nou associats lliures del moment, mentre restava pendent l’elecció del desè membre. En la segona entrega, després de denunciar l’absentisme habitual d’alguns acadèmics que mantenien el càrrec més pel prestigi que no pas per la seva activitat efectiva, examinava individualment cadascun dels associats lliures i en valorava la trajectòria i la personalitat científica.
En dos casos, tanmateix, les observacions ultrapassaven la crítica professional i adquirien un to clarament personal. Els destinataris eren Émile Littré i Charles Victor Daremberg, dues figures decisives en els primers anys de Guàrdia a París. Tots dos l’havien orientat intel·lectualment i l’havien ajudat a introduir-se en els cercles periodístics i acadèmics, facilitant-li col·laboracions i oportunitats laborals. Igualment, compartien l’interès per la filosofia positiva d’Auguste Comte (Montpeller, 1798-París, 1857), una doctrina que havia exercit una influència notable sobre el menorquí durant la primera etapa de vida a París. El 1869, però, Guàrdia ja se n’havia allunyat considerablement.
Pel que fa a Littré, li reconeixia una capacitat de treball extraordinària, una dedicació absoluta a l’estudi i una erudició indiscutible, especialment en el camp de la lexicografia. Això no obstant, li negava la categoria de filòsof perquè considerava que li mancava originalitat intel·lectual. Tampoc no el tenia per un veritable home de lletres, ja que, segons ell, no havia arribat a desenvolupar un estil natural i recorria massa sovint a una prosa feixuga i sobrecarregada, defecte que es feia encara més evident en els seus escrits filosòfics. El resultat era un retrat que presentava el seu antic protector com un intel·lectual laboriós i erudit, però limitat en els terrenys de la reflexió i de l’expressió literària.
Guàrdia escriu de Daremberg: “No té cap de les qualitats que conformen el pensador i l’escriptor. La seva ploma banal és trempada en una tinta sense color. […] Aquest esperit no té ales, té l’instint de la col·laboració, però no té pas l’enginy
Encara més dura fou la valoració que dedicà a Charles Victor Daremberg, l’últim dels associats lliures analitzats. Tretze anys més gran que Guàrdia, havia compartit amb ell l’interès per la filosofia positiva i per la història de la medicina, però la seva trajectòria professional havia estat més reeixida. Havia obtingut la càtedra d’història de la medicina al prestigiós Collège de France, una posició que el menorquí hauria volgut ocupar i per a la qual es considerava plenament preparat. Aquesta circumstància, unida a una evident rivalitat intel·lectual, traspuava en la desqualificació que li dedicà: «No és, per dir la veritat, ni un savi ni un escriptor, encara que s’hagi fet una petita reputació d’erudit […]. No té cap de les qualitats que conformen el pensador i l’escriptor. La seva ploma banal és trempada en una tinta sense color. La seva erudició no té continuïtat, no arriba enlloc, no serveix per res i fins avui no ha produït més que promeses, programes i prospectes. […] Aquest esperit no té ales, té l’instint de la col·laboració, però no té pas l’enginy. De manera que no pot assimilar el que absorbeix.»

La reacció dels acadèmics va ser immediata. L’article havia aparegut un dissabte i, entre diumenge i dilluns, els seus detractors es mobilitzaren per preparar l’ofensiva contra ell. Quan l’Acadèmia es reuní en la sessió ordinària del dimarts 23 de febrer de 1869, ja s’havia articulat una majoria favorable a la seva destitució. Un cop acabada la reunió, un comitè secret examinà el cas i acordà adreçar-se al ministre d’Instrucció Pública, Victor Duruy, perquè anul·lés l’ordre del 1861que havia nomenat Guàrdia bibliotecari adjunt de la institució.
Poques setmanes després, el ministre rescindia el seu contracte. Al mateix temps, però, assumia el compromís de compensar-lo, bé oferint-li un nou destí professional, bé concedint-li una indemnització. Amb aquesta decisió es pretenia mitigar els efectes d’una sanció que una part significativa de l’opinió pública considerava excessiva i desproporcionada, atès que els articles publicats per Guàrdia es trobaven emparats per la llibertat d’expressió.
“Guàrdia sempre va interpretar la seva destitució com el resultat d’una llarga acumulació d’enemistats. Al seu entendre, un sector influent dels acadèmics no li havia perdonat les crítiques formulades al llarg dels anys”
Les negociacions amb els alts funcionaris del Ministeri d’Instrucció Pública i les entrevistes mantingudes amb el mateix Duruy es van prolongar prop de dos anys. El procés, però, quedà interromput quan França declarà la guerra a Prússia, el 19 de juliol de 1870. Davant el fracàs de les gestions realitzades i amb l’esperança que l’ensorrament del règim imperial obrís una nova etapa polític al país, Guàrdia acabà renunciant, almenys temporalment, a la reparació que considerava que se li devia.
La seva situació econòmica, d’altra banda, no depenia exclusivament del càrrec perdut. Des del curs 1867-1868 exercia de professor d’humanitats al prestigiós Collège Sainte-Barbe i continuava col·laborant regularment a la Gazette, a Le Temps i a altres publicacions periòdiques. Sense gaudir d’ingressos elevats, aquestes activitats li permetien sostenir la família i prescindir del modest sou que percebia de l’Acadèmia de medicina.
Guàrdia sempre va interpretar la seva destitució com el resultat d’una llarga acumulació d’enemistats. Al seu entendre, un sector influent dels acadèmics no li havia perdonat les crítiques formulades al llarg dels anys i havia aprofitat la polèmica generada per l’article sobre els associats lliures per forçar-ne l’expulsió. La decisió, a més, s’havia adoptat sense oferir-li la possibilitat de defensar-se o de recórrer-la. Per açò la considerava una venjança disfressada de mesura disciplinària, un càstig per haver denunciat realitats que molts preferien mantenir en silenci. Els seus articles continuaren destacant per la solidesa documental, la independència de criteri i un estil directe, punyent i sovint incisivament crític.

